El llebrer del caçador

  Aquell dissabte de gener s’havia llevat amb un sol esplèndid i, encara que feia fred, un cel sense núvols i l’absència de vent convidaven a passejar pel camp.

  Això era precisament el que pensava fer el bon jan del Tomàs, un noi de deu anys que vivia en un poble de muntanya i a qui li agradava matinar per aprofitar més el dia. «Qui matina, fa farina», li deia sempre el seu avi, que el Tomàs havia estimat molt i cada vegada trobava més a faltar.

  Aquell matí, mentre el nostre amic es prenia el seu cacau a la cuina, agafant el got amb les dues mans per aprofitar l’escalforeta de la llet, i amb la mirada perduda a l’altre costat de la finestra, va veure sortir de la porta del taller de la plaça l’Andreu, el serraller. Anava, com tantes vegades, amb la

granota blava, el bastó de passeig i el vell llebrer que caminava al seu costat, enganxat a les seves cames.

  L’Andreu i el seu llebrer eren inseparables. Tots dos tenien molta fama al poble, ja que plegats havien protagonitzat les jornades de caça amb llebrer més destacades de tota la comarca. Mentre els veia que agafaven el camí cap als erms, el Tomàs va pensar que el Prim, aquell gos entranyable, s’havia

El Prim era un magnífic exemplar de llebrer anglès, un animal bellíssim que havia arribat al poble des d’Irlanda, on el fill gran de l’Andreu el va comprar quan només era un cadell, aquell estiu que hi va anar a treballar per aprendre l’idioma. D’això,

li comentava al Tomàs la seva mare, mentre treia el cap per la finestra, ja en feia més de deu anys.

  Els va veure que desapareixien per l’altre costat del pont i, sense pensar-s’ho, com si sospités que aquell matí havia de passar alguna cosa al bosc, va agafar el seu anorac i un parell de magdalenes i se’n va anar al carrer.

  —Abriga’t bé, que no et refredis —li va cridar la seva mare des de la finestra.

  —Tranquil·la, mare, fa un dia meravellós —va contestar el Tomàs mentre corria darrere d’ells.

  El llebrer anglès és un dels gossos més ràpids del món. A Espanya hi ha una raça molt semblant, més resistent que l’anglesa, però sense la seva punta de velocitat. Per aquesta capacitat de córrer com el llamp, aquests animals es fan servir des de molt antic per a la cacera de la llebre en camp obert.

  Tot i que s’assemblen força, la llebre és bastant més gran que el conill, té les orelles molt més altes i afinades, dos grans ulls sortits de color groc i unes potes del darrere enormes i musculoses que li permeten adquirir una gran velocitat en carrera i fer uns salts enormes per esquivar obstacles. Per tot

això, la llebre és una presa molt difícil de capturar, excepte per al llebrer, tan àgil i veloç com ella.

  Els caçadors de camp obert senten una gran atracció per la caça de la llebre amb llebrer, una especialitat en què, des de fa milers d’anys, els dos animals lliuren una de les batalles més espectaculars de la naturalesa. A l’interior de les piràmides

egípcies, decorant les parets de les càmeres mortuòries dels faraons, s’han trobat pintures amb escenes de caça protagonitzades per llebrers idèntics als que avui dia corren pels nostres camps rere les llebres.

  No obstant això, la cacera amb llebrer no sol tenir un final feliç per al pobre gos. Es tracta d’una modalitat molt exigent, en què la forma física del llebrer determina l’èxit de la persecució. Les llebres es van renovant, van sorgint d’aquí i d’allà al pas del caçador, però el llebrer sempre és el mateix i les curses li suposen un gran desgast.

  Encara que sigui el seu entorn ideal, el camp obert és molt gran i les llebres corren molt, moltíssim. Amb el pas dels anys, els llebrers es fan grans, com els caçadors, però no són ells els que corren rere les llebres. El caçador vol que el seu llebrer corri cada dia més i més, i quan el gos comença a donar mostres de defalliment, no s’ho pensa dues vegades i canvia d’animal com qui canvia de cotxe.

  I què passa aleshores amb el vell amic de tantes i tantes jornades de caça? Quin destí espera al gos fidel que durant tants anys ha acompanyat el caçador, sota la pluja o la neu, per capturar la llebre que li indicava el seu amo?

  Això és el que estava a punt de descobrir el protagonista de la nostra història, el jove Tomàs, a qui havíem deixat camí del pont, en direcció als erms, rere les passes de l’Andreu i el seu vell llebrer. El gos seguia els passos del caçador sigil·losament,

la mirada atenta a l’horitzó, controlant cada bri d’herba, cada mata de farigola, cada forat a terra. Sabia que la llebre esperaria fins a l’últim moment, fins que ja no pogués més, i que, quan es

veiés sorpresa per la proximitat del gos, sortiria del seu amagatall i començaria a córrer.

  Uns metres més enrere, el Tomàs seguia l’escenade caça amb curiositat pel que podia passar en qualsevol moment i amb temor de ser sorprès. El cor li anava a cent per hora.

  Llavors, de sobte, des d’una bancada de pedres uns passos enllà d’on era l’Andreu, a l’altra banda d’on hi havia el Prim, va aparèixer una gran llebre que va començar a córrer. Era un exemplar jove, d’uns tres quilos, una llebre estilitzada, atlètica, en plena forma. El primer salt d’aquell animal va ser espectacular: es va quedar en l’aire uns segons abans de caure a terra i començar a trotar com una gasela. En cada gambada se li ajuntaven les potes davanteres amb les de darrere, oferint una estampa d’alta velocitat i gran control, esquivant els ginebrons

i les roques sense esforç, obsedida per fugir, per allunyar-se del perill.

  En el moment just en què va aparèixer la llebre, el Prim es va posar a córrer darrere d’ella. El llebrer ancià, el vell amic de l’Andreu, amb més voluntat que forces, iniciava una altra cacera pels erms de tota la vida. Encara conservava les maneres que l’havien fet famós a tota la comarca, però ja no tenia aquella energia, la cursa nerviosa i àgil que l’havia convertit

en el pitjor enemic de les llebres. Va seguir el seu rastre i va estar a punt d’encalçar-la dues vegades.

  —Vinga, Prim! —li cridava l’Andreu—. Vinga, atrapa-la, que ja la tens, ja és teva!

  Però no era seva, no ho va ser en cap moment de la cursa. La llebre anava d’un costat a l’altre i el pobre Prim veia que li faltaven les forces, no entenia què li passava, tantes vegades que havia corregut per aquell erm, què li impedia córrer com

  Tot va ser molt ràpid fins que, d’un salt sobtat, la jove llebre va canviar en sec de rumb i va provocar la caiguda del gos. La llebre havia guanyat la partida. La seva silueta es va perdre en l’horitzó rere uns arbustos de boix.

  Enmig d’un núvol de pols, amb restes de plantes per tot el cos i la respiració accelerada, el pobre Prim va veure com arribava l’Andreu amb la cara canviada:

  —Què ha passat, Prim? —li va dir el caçador al gos—. Com has pogut deixar escapar aquesta llebre? Què et passa? Vinga, vine cap aquí.

  I, posant-se la mà a la butxaca, va treure una corda que va passar pel cap del gos. El Prim no entenia res, aquell no era el seu Andreu. Mai no l’havia lligat, mai no havia calgut, sempre havia estat amatent a les seves ordres —els llebrers són els gossos més obedients del món— i mai no s’havia escapat

del seu costat. Per què li lligava aquella corda al coll? A més, l’estrenyia molt, gairebé l’ofegava. On se l’enduia ara? On eren les carícies, les paraules d’encoratjament?

  El Tomàs va entendre de seguida què passava. I sabia perfectament el que passaria després. Havia llegit als diaris que portava a casa el pare que, quan arribava gener, acabada la temporada, molts caçadors es desprenien dels seus vells llebrers tot abandonant-los enmig del camp. El caçador que havia passat tants anys al costat del seu gos, el mateix que l’havia cuidat, que l’havia alimentat, que l’havia portat tantes vegades al veterinari i de qui se sentia tan orgullós, aquell caçador egoista i avariciós es convertia en un monstre, oblidava els bons moments de camp viscuts al costat del seu amic fidel, les dotzenes de llebres que el llebrer havia caçat per a ell, i el condemnava a morir de fam i set de la manera més despietada.

  Cada any acaben així els seus dies centenars de llebrers, abandonats al camp, esllanguint-se lligats a un arbre d’algun

dels vedats de caça de tota la Península. I és que, encara que la caça amb llebrer està prohibida a gairebé tot Europa, a Espanya se segueix practicant sense sotmetre-la a cap control, i el final és sovint el mateix per als llebrers caçadors que es fan vells o

  D’aquesta manera, un dels animals més nobles del planeta, el nostre amic més fidel, descobreix el costat ocult de l’ésser humà sense cap oportunitat de defensar-se. En el cas del llebrer, un gos afectuós i elegant, admirat pels déus, respectat pels reis

des de l’antiguitat, per als quals era la possessió més preuada, veu cada hivern com, en premi a la seva fidelitat, a tota una vida al servei del seu amo, d’acompanyar-lo en les llargues jornades de caça, de vegades sota intenses nevades, altres perseguint la llebre sota la calamarsa, no l’espera més que l’abandó.

  L’Andreu ja havia escollit l’arbre: una gran alzina de l’erm, un monumental arbre que havia vist córrer milers de llebres i a l’ombra del qual havien fet la migdiada nombrosos caçadors amb els seus llebrers. Va passar l’extrem lliure de la corda pel voltant del tronc i la va estirar una mica per poder lligar-lo bé.

Després la va lligar al coll del Prim i es va començar a allunyar sense mirar enrere. El gos va començar a caminar darrere d’ell fins que va notar la pressió de la corda al coll. No podia avançar. Va mirar-se l’Andreu, se’l va mirar amb els ulls bells desproveïts d’odi que tenen els llebrers, dues boles de cristall

fosc obertes de bat a bat, i va sentir que se li encongia el cor. No va fer ni un lladruc, cap queixa, només un immens silenci. I el pobre Prim va ajupir el cap en senyal d’abatiment.

  Però aleshores el Tomàs va sortir del seu amagatall i es va acostar corrents a la corda lligada a l’arbre, la va deslligar i va fugir amb el gos per l’erm rumb al poble. L’Andreu va sentir remor, es va girar i els va veure allunyar-se, des del mig del

camí, sol. Perquè ell sí que estava completament sol. Sense saber encara d’on havia sortit el jove Tomàs, el fill dels seus veïns, es va girar i va tornar cap a casa. L’Andreu ja era un perdedor, és el gran perdedor d’aquest conte. Perquè el Prim va córrer al costat del Tomàs, sense la corda al coll i sense

mirar enrere en cap moment. No calia, ho havia entès tot, sabia perfectament què havia passat, qui l’havia traït i qui l’havia salvat de l’abandó fatal. I corria feliç, sabent-se a les mans d’un amic de debò, del seu nou amic.

  El llebrer anava lleuger, sense forçar el pas, al ritme del nen per no deixar-lo enrere. El Tomàs també era feliç, acabava de conèixer el seu millor amic, estrenava una de les històries d’amor més belles que tindria en tota la vida.

  Al nostre país hi ha una organització que protegeix els llebrers abandonats i els busca una nova llar: es diu SOS Galgos. Si vols més informació sobre les seves activitats, o si estàs pensant a adoptar o acollir temporalment un llebrer, pots contactar-hi a través de la seva pàgina web, http://www.sosgalgos.com